Aficions

Aficions

Al llarg de la meva vida he estat, o segueixo estant, implicat en diversos “embolics” de tipus social, la majoria d’ells d’àmbit local, tot i que també he fet alguna que altra cosa a nivell català. Tanmateix, aquí em centraré en les dues activitats on més involucrat he estat.

D’una banda, vaig ser voluntari d’una entitat de lleure juvenil durant 8 anys. És a dir, vaig ser monitor d’esplai. En concret de l’Esplai Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat. Com que descriure què ha significat això per a mi em seria dramàticament difícil, deixaré que algú molt millor que jo, el periodista i escriptor Carles Capdevila, expliqui què és això de ser monitor: “Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.” A més a més, afegeix: “la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat.” Doncs això, ganes de canviar el món i de fer-lo una miqueta millor del que era abans. En quina direcció? Això ja és més complex. El monitor d’esplai (o cap d’agrupament) no ho és tant per fer-se grans plantejaments d’anàlisi del món i sobre quins principis l’haurien de regir per fer-lo millor. Ho és perquè intenta practicar amb l’exemple quotidià. Com diu en Carles, tenim un mètode “estranyíssim anomenat seguir l’exemple (oi que sona carca?)” a través del qual “molts nens d’esplai s’acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d’oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s’adapten als nous temps.” Suposo que per això (per seguir l’exemple dels que van ser els meus monitors) vaig decidir “pringar” en més llocs un cop vaig sortir de l’esplai (suposant que sigui possible sortir-ne un cop un se n’ha estat membre).

Un d’aquells llocs on vaig decidir seguir “pringant” va ser en una colla castellera. En concret, amb gent diversa del Prat (molts també de cau i esplai) vam decidir seguir l’exemple i fundar els Castellers del Prat de Llobregat. No us enganyaré, al principi ningú es creia que podríem aconseguir-ho. Organitzar una colla castellera des de zero requereix molta logística, paciència i, sobretot, molta gent. Més encara quan l’expectativa de molta gent és que no en sortiríem. Tanmateix, després d’uns pocs anys des de la seva fundació, podem dir que la “juguesca” va sortir més que bé i que, gràcies a això, la nostra ciutat pot gaudir d’una associació castellera. Malauradament, haig de dir, no vaig poder gaudir molt de temps d’aquesta petita victòria. Poc temps després que es creés la colla castellera, vaig haver de marxar de la ciutat per anar a treballar a Leuven. No obstant això, sempre que puc intento participar-hi.

Finalment, he estat ficat en política, tant en l’àmbit local com a nivell català. He participat, en major o menor mesura, com a activista en diversos moviments (com per exemple, per salvar el patrimoni històric del Prat o en favor d’una renda garantida de ciutadania), però, on m’hi he deixat més temps i esforços és en el moviment republicà d’esquerres. Sóc d’esquerres perquè crec en una distribució més igualitària de la riquesa i la propietat. Sóc republicà perquè crec en la participació ciutadana en els afers públics i en la construcció d’una ciutadania lliure de dominació. I, alhora, em sento part d’una comunitat política (la catalana) que té dret a autogovernar-se i a constituir-se en una república lliure i igualitària dins d’un món que també vull que sigui el màxim de lliure i igualitari possible. Perdoneu les paraules gruixudes (“lliure”, “igualitari”…), però deixo pels articles més acadèmics la definició del que volen dir aquestes “paraulotes”. Alhora, però, intento no ser dogmàtic i procurar entendre per què els que pensen diferent a mi pensen el que pensen, i què pot tenir de bo allò que pensen. Les idees polítiques, a diferència dels fets empírics i reals, no són ciència exacta. Per tant, dubtar d’un mateix i escoltar als que pensen diferent no pot fer altra cosa que un bé per a tothom. Tot i així, no sóc pas relativista. Que estigui obert a les idees dels altres i a reformular les meves quan faci falta no implica que pensi que totes les idees tinguin el mateix valor. En cap cas crec que sigui així. Hi ha idees polítiques èticament millors que d’altres, de la mateixa manera que n’hi ha d’èticament repugnants i injustificables (com la xenofòbia o el feixisme).

A banda de tot això, m’agraden: les sèries de televisió, ja siguin de política (Borgen és excel·lent!) o no estrictament (The Wire, Breaking Bad…); llegir novel·les entretingudes (els llibres de Joc de Trons són millors que la sèrie!); la música rock/punk en llengües diverses (m’encanten Berri Txarrak, tot i que canten en eusquera i no sempre sigui fàcil trobar la traducció del que diuen… Però vaja, sonen genial); i, per què no dir-ho, el cinema de riure fàcil i comercial. Ah, i discutir-me! Si pot ser amb provocacions divertides, millor. Tanmateix, no aguanto els que intenten deixar en ridícul els altres ni els que es creuen amb la suficient superioritat moral com per menysprear a priori el que els altres puguin pensar. Suposo que es deu al fet que, com més intento saber sobre la filosofia, l’ètica i la política (és a dir, sobre la vida en comú), menys clares tinc les coses i més dubtes em sorgeixen. En aquest sentit, fa poc llegia una frase de la sufragista anglesa Emmeline Pankhurst (1858-1928) que em sembla clarificadora: “Justícia i judicis són sovint mons a part”.

Sergi Morales-Gálvez | Funciona amb WordPress | Disseny web: ConsulTIC.cat