Qui sóc

Qui sóc

Benvinguts/des al meu espai web

Sóc investigador postdoctoral Marie Sklodowska-Curie en teoria política al Departament de Polítiques i Administració Pública de la Universitat de Limerick (Irlanda) i membre del Grup de Recerca en Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Previamente, he treballat com a investigador postdoctoral Juan de la Cierva al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF i com a investigador postdoc PDM a RIPPLE (Research in Political Philosophy Leuven), a la Universitat Catòlica de Lovaina (KU Leuven), a Flandes (Bèlgica).

També sóc llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració i tinc un Màster en Filosofia Política per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i Doctor en Filosofia per la KU Leuven (2018).

A banda d’això, i potser més significatiu encara, sóc del Prat de Llobregat, una petita ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona. Probablement la coneixereu perquè el principal aeroport de Catalunya el tenim aquí. Però sí, a banda de terminals, pistes i avions… El Prat existeix! Tenim una platja, un delta, un pollastre autòcton amb les potes blaves (anomenat Potablava), carxofes i un xic d’orgull “pratriòtic” (i, per què no dir-ho, també de classe: que hem estat històricament un poble de pagesos i obrers!). Però, sobretot, tenim gent! Gent molt diferent vinguda de tot arreu. Potser degut a aquesta diversitat, i també gràcies a un estrany amor irracional cap a questa ciutat i la seva peculiar ciutadania, he estat involucrat en un esplai i una colla castellera, entre d’altres embolics populars com ara la política. La veritat, entenc que algú es pregunti per què coi m’he complicat tant la vida i què li trobo a aquest petit tros de terra. Fins i tot, a vegades jo m’ho pregunto! Qui sap? Potser és la contaminació, l’aigua tan cristal·lina del riu Llobregat o fins i tot el soroll dels avions.

Tanmateix, vaig treballar a la ciutat flamenca de Lovaina per més de cinc anys. Allà (una ciutat universitària amb una arquitectura que et deixa bocabadat) em vaig dedicar a la investigació en el camp de les idees polítiques. Els del gremi ho anomenem “teoria política”. Aquesta disciplina es qüestiona, entre d’altres coses, com hauria de ser una societat (i, sobretot, les seves institucions polítiques) per tal que aquesta sigui justa. En concret, la meva recerca gira al voltant dels conceptes de ciutadania i multiculturalitat; i, més específicament, sobre polítiques lingüístiques en societats diverses. És a dir, en com haurien de ser aquestes polítiques lingüístiques per tal que fossin justes (el que anomenem justícia lingüística) o, almenys, moralment acceptables.

Quan parlem sobre justícia lingüística ens hem de fer la següent pregunta: quins principis (de justícia) haurien de guiar les accions de les institucions polítiques d’una determinada societat en relació amb les seves llengües i els seus parlants? Qüestions sobre drets i deures lingüístics o sobre quin valor té la llengua pels individus i la societat són al epicentre d’aquest debat. Aquest tipus de discussions, com us podeu imaginar, han anat preocupant cada cop més als teòrics polítics (entre d’altres) per tres motius: en primer lloc, a mesura que l’anglès s’ha anant situant com a possible llengua franca global; en segon, a causa de l’augment de les onades migratòries, principalment cap als països occidentals; i, finalment, degut als clams de reconeixement (cultural, polític i/o lingüístic) de moltes minories ètniques, nacionals i/o lingüístiques d’arreu del planeta. Això, sense deixar de banda que aquest tipus de debats sobre el paper respecte les llengües a les nostres societats ha estat troncal des que els primers Estats-Nació van començar a construir-se ja fa alguns segles.

A banda d’això, també treballo sobre la tradició republicana de pensament i la seva noció de llibertat com a no-dominació. El republicanisme és una vella tradició de pensament, que comença a l’antiga Atenes, passant per la Roma republicana, i que arriba al seu auge durant el Renaixement (especialment amb la figura del filòsof i polític Maquiavel), les revolucions angleses i, finalment, les revolucions francesa i americana. Aquesta tradició es preocupa per com podem crear societats on els individus puguin viure sense patir dominació, és a dir, sense dependre de les decisions arbitràries de tercers (sigui un Estat, una empresa o una persona). Dominació és quan un patró s’aprofita de la situació de precarietat i indefensió d’un treballador per oferir-li feina poc segura i poc remunerada; quan una dona pateix violència masclista o quan un grup minoritari pateix les interferències d’un grup majoritari (per exemple, quan es vulneraven els drets civils dels afroamericans) sense les eines o mitjans necessaris al seu abast per poder defensar-se. Ja ho deia Manuel de Pedrolo (1918-1990): “La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres”. Així, pels republicans, una societat justa és aquella que elimina o minimitza els riscos de dominació i que, per tant, protegeix la pròpia llibertat dels seus ciutadans.

Altres temes interessants on hi fico el nas de tant en tant, i quan tinc una mica temps lliure, tenen a veure amb el que s’anomena justícia distributiva (com els recursos haurien de ser distribuïts entre les persones d’una societat per tal que aquesta divisió sigui justa) o amb qüestions de nacionalisme, democràcia o teories del dret a la secessió.

Aquí podeu trobar les meves publicacions.

Sergi Morales-Gálvez | Funciona amb WordPress | Disseny web: ConsulTIC.cat